L’any que ens va canviar la vida

La mare va morir el 5 de juny de 1999. Tenia 46 anys i, justament, l’endemà n’hauria fet 47.

Va ser després de començar a trobar-se malament i passar uns quants mesos a l’hospital (pocs), a Barcelona, en què, nosaltres, les seves filles, l’anàvem a veure cada cap de setmana. D’aquells dies, en recordo la intensitat dels moments viscuts, de veure-la algun dia bé, però la majoria patint. De costar-me voler acceptar la realitat d’uns fets massa durs per a una noia (nena) de 17 anys.

Entre setmana, mentre el meu pare no se separava d’ella a l’hospital, jo m’estava a casa dels meus tiets, on van poder descobrir la dinàmica que tenia d’exigir-me tant en el estudis que  em quedava fins a les tantes per repassar el temari que entrava a l’examen de l’endemà.

El que era vist com una virtut, aviat va acabar-se’m menjant. Ho dic perquè, l’any a sobre que morís la mare, vaig tenir greus problemes per seguir el curs de segon de Batxillerat amb normalitat. De fet, vaig arribar a faltar molts dies a classe. No em veia amb la capacitat de tornar a l’institut i poder-me concentrar, segurament per problemes ja subjacents en el moment en què ens vam quedar sense una figura de referència com és una mare.

Diguem que aquell curs 1999-2000 no va ser fàcil. A casa la mare era un pal de paller i, tot i que el pare feia tots els possibles perquè no notéssim el buit que havia deixat ella, es notava molt la seva absència. Mentre a l’institut alguns professors m’animaven a continuar, a altres els veia decebuts per la baixada de rendiment en alguns exàmens, i, això, em tocava. Per mi treure bones notes era com la plasmació del meu perfeccionisme i l’expressió de què la Núria se’n sortia bé de tot sense problemes. Però aquests, encara que bastant enterrats, hi eren.  

Quan va morir la mare, les meves germanes feien el primer curs a la universitat; jo hi arribaria més tard, bastant perduda, com molta altra gent, i amb dubtes grans sobre si aquella facultat era el lloc on havia d’estar. Crec que tant la ciutat com la universitat se’m van menjar una mica, cosa que va incrementar les meves dificultats per concentrar-me i establir noves relacions.

D’altra banda, la mare era una persona alegre, i, sobretot, molt afable, afectuosa i bona persona. Algú que gaudia veient passar-ho bé als éssers estimats i que se sentia tremendament orgullosa de la seva família, de les seves filles.

I jo em pregunto, què pensaria ara de mi, després de 27 anys? Segurament estaria orgullosa, que, malgrat les adversitats de la vida, he tirat endavant (com he pogut, però ho he fet) i no he parat de lluitar ni deixaré mai de fer-ho per trobar un lloc al món.

Si pogués parlar ni que fos un minut amb ella, li diria que aquell dia que va morir m’hauria agradat poder acomiadar-me’n, i dir-li, en aquell moment, que l’estimava molt i que l’estimaria la resta de la meva vida. També m’hauria agradat poder donar-li les gràcies per tot el que em va donar. Perquè encara que morís jove, i que deixés un buit molt gran al seu darrere, ella em va fer tal com soc. I, ves per on, no he sortit tan malament.