Carta als Gossos

Pensa en els dies que anaves amb mi
jo deia que no, tu ho vas escollir.
I ara estàs sola,
vas ser tu qui va dir prou,
i ara estàs sola
i no tens ningú.

Recorda les nits que no vàrem dormir
i uns ideals que no vàrem seguir
i ara recordes,
aquelles nits.
Aquelles nits
i no pots dormir.

Cartes obertes a sobre el teu llit
i un paper en blanc que no saps què vol dir,
i ara recordes,
aquelles nits.
Aquelles nits
i no pots dormir.

Somies desperta, mirant al futur
però tot a les fosques, esperant la llum.

Pensa en els dies que anaves amb mi,
jo deia que no, tu ho vas escollir.
I ara estàs sola,
vas ser tu qui va dir prou,
ara estàs sola
i no tens ningú.

Somies desperta, mirant al futur
però tot a les fosques, esperant la llum.

(Pensa en els dies, Gossos)

No sé quin dia era, però era a finals de la setmana passada, quan vau anunciar que us tornareu a ajuntar per fer un seguit de concerts, deu en concret, al llarg de la geografia catalana.

La sensació que vaig tenir en saber-ho: il·lusió i nostàlgia, molta nostàlgia. Perquè vau ser la banda sonora de la meva adolescència i post-adolescència. Perquè em feia tanta il·lusió anar als vostres concerts que no tinc paraules per explicar-ho... Perquè éreu quatre nois amb quatre guitarres acústiques que fèieu somiar i volar les jovenetes.

“Mira'm bé! La meva vida no val res”, cantàveu des del vostre disc “En privat”. I vosaltres segurament no en teníeu ni idea, però aquesta és una frase que em vaig arribar a dir molts cops durant la meva adolescència. I les vostres cançons m’ajudaven a superar-ho, m’acompanyaven i em feien carícies. En una paraula, em curaven.

Si el cap et dona voltes
dins d’aquesta buidor
i no saps el que tens
però no et passa res de bo.

Busques on agafar-te
però tot passa de llarg
i és que no a tots ens tracten igual,
i és que no a tots ens tracten igual.

(...)

Quan et cansis de córrer
per camins sense fi,
busca un lloc on amagar-te en la nit.

Quan es perdi de vista
tot el que vas somniar
i vegis la teva història
com cau en un forat.

Aquesta, la mítica Com et sentis de marbre, la cantàveu en el mateix disc. Va ser un himne per a molt jovent que, com jo, gaudíem amb les vostres cançons. A mi m’agradava especialment el fragment següent, en concret quan la cantava l’Oriol, el meu preferit:

Eixuga les desgràcies
millor que em facis cas
ja no pots deixar-ho fins demà.

I us he de dir que el primer concert al qual vaig anar va ser un que vau fer a la plaça del Camp de Solsona ja fa molts anys. Estàvem expectants esperant que sortíssiu a l’escenari, de cop es van obrir els focus, vau aparèixer i vau començar a tocar la cançó Pensa en els dies. Jo estava extasiada, no em volia perdre cap detall del que passava davant meu. I no em vau defraudar. Just al contrari.

També us he de confessar que us vaig veure en moltes aparicions a la televisió i que gairebé totes les gravàvem amb VHS per poder-les veure tantes vegades com volguéssim amb les meves germanes. Fins i tot la nostra mare us tenia especial simpatia i taral·lejava les vostres cançons. Ella ens acollia amb un “Bon dia” quan ens llevàvem després d’un concert vostre i estava feliç de veure’ns els ulls brillants de tanta felicitat viscuda.

Per tot això, us he de dir que sí, miraré per tots els mitjans d’aconseguir una entrada per anar a algun dels vostres concerts que fareu properament i crec que els ulls em tornaran a brillar, ara, però, després d’haver viscut moltes experiències i passada ja la passió desfermada i dramàtica de l’adolescència (i sort que ja ha passat!).