Reflexió a partir de 'Les nostres mares', de Gemma Ruiz

Llegir el llibre Les nostres mares, de Gemma Ruiz, m’ha fet pensar, indubtablement, en la meva, de mare. Ella i el meu pare treballaven set dies a la setmana, amb només una setmana de vacances a l’any. La feina els sortia per les orelles i això era bo perquè els donava ingressos, però, alhora, dolent, perquè la pressió era grandíssima i no tenien gaire temps per fer res fora de les tasques laborals.

Recordo que la meva mare em deia que l’època més feliç de la seva vida havia estat quan, de jove, treballava a la fàbrica... Amb un horari establert i un sou que permetia ajudar els de casa. I ara l’entenc més que mai, perquè a la vida no hem de viure per treballar sinó treballar per viure. Hem de tenir temps lliure, aficions, imaginació... Això no ens ho podem deixar perdre i és personal i intransferible.

M’hauria agradat molt que la meva mare hagués pogut viure la jubilació. Precisament sovint les meves germanes i jo la sentíem dir-nos fa anys que treballava molt i anava de cul, però que ja tindria temps per descansar més endavant. I aquest “més endavant” no va arribar mai. Que cruel és el destí, a vegades.

Per tot això tinc ben clar que a la vida la feina serà una part més, al costat de l’oci (els amics, les aficions... Tot allò que puc fer en el meu temps lliure). Una part ni més ni menys important que les altres. I això perquè crec que hem de viure al dia, sense fer excessius plans de futur, ja que, malauradament, mai podem saber què passarà demà.

La mare amb companyes de la fàbrica
(ella és a la segona fila, la primera començant per la dreta)

Ella, amb amigues, segurament durant les vacances

La mare, de jove