Gisèle Pelicot: modèstia i resiliència

Enguany el Dia Internacional de les Dones ha caigut en diumenge, però no per això ha estat una diada menys reivindicativa que altres. Al contrari, el col·lectiu té ben clar que ha de denunciar l’amenaça del feixisme i de l’extrema dreta sobre les llibertats de les dones. Cal no anar enrere en el temps i no perdre els drets que tant han costat d’aconseguir. I, d’altra banda, reclamar-ne de nous per al col·lectiu feminista i LGTBIQ+.

MAKY_OREL

I si un nom ha ressonat amb força aquest 8-M als mitjans de comunicació és el de la francesa Gisèle Pelicot, que durant deu anys va ser drogada pel seu marit i violada per homes amb el consentiment d’ell, que gravava les agressions amb càmera de vídeo.

Precisament el fet que hi hagués proves de les violacions va fer que la policia anés a buscar Gisèle Pelicot i que ella es pogués enfrontar als 51 homes que van violar-la. A ells i al seu home, que hi donava el consentiment. Per a ella això és un privilegi, ja que en moltes violacions sovint no hi ha proves i per aquest fet és possible que la persona que ha patit la violació no ho denunciï.

Arran del seu cas va néixer el lema “la vergonya ha de canviar de bàndol”, ja que ella va decidir que el seu judici fos obert i tots els homes inculpats es veiessin assenyalats. La vergonya, per tant, no l’havia de sentir la víctima sinó els que van cometre l’atrocitat de violar-la. Segons Pelicot, “la víctima no ha de sentir-se mai culpable”. Són afirmacions fetes al Diari Ara, en l’entrevista que li va fer Cristina Mas, publicada el diumenge passat, 8 de març.

A partir del seu cas també es va canviar el Codi Penal de França per posar al centre el consentiment.

OrnaW

Ella sap que ha aconseguit despertar consciències, però no li agrada considerar-se una icona.

Pelicot ha presentat aquests dies la seva autobiografia, Un himne a la vida. Un títol que ho diu tot, que parla de com hi ha vida després de l’experiència traumàtica. El seu és un cas de resiliència o capacitat d’un individu per a sobreposar-se a una situació desfavorable o de risc. La seva és una mirada serena i està en pau amb si mateixa, cosa que per desgràcia moltes víctimes d’agressions sexuals no aconsegueixen.

Per això, segons ella, s’ha de seguir lluitant perquè les víctimes s’atreveixin a parlar “i no s’aïllin”. Pelicot diu: “Encara queda molt camí per recórrer i el que cal canviar, sobretot, són les mentalitats”.

RosZie

El seu llibre és un missatge d’esperança, ja que malgrat tot ha aconseguit “reconstruir-se des de les runes” i és la prova viva que “és possible continuar estimant i sent feliç”.

Pelicot transmet sobretot un missatge d’esperança, perquè, segons ella “l’odi i la ràbia no arreglen res”.

La seva és una figura que s’ha fet forta i amb el temps ha pogut “reconstruir-se”, mirar endavant i transmetre amb orgull el seu missatge a favor dels drets de les dones.