La injustícia de les guerres

 Dissabte 28 de febrer de 2026

Les autoritats iranianes informen que han mort almenys 85 persones en un bombardeig contra un escola de primària femenina a Minab, al sud del país.

El president de l’Iran qualifica l’atac contra l’escola d’“acte bàrbar”.

El governador de la província de Hormozgan, a la qual pertany Minab, ha explicat que ja hi ha una operació en marxa per retirar la runa de l’edifici de l’escola, on en el moment del bombardeig hi havia 170 alumnes.

Dimarts 3 de març de 2026

L'ONU exigeix una investigació sobre l’atac a l’escola de l’Iran que va matar desenes de nenes. La violència s’expandeix al Líban, amb incursions israelianes i milers de desplaçats.

El portaveu de l’Oficina de Drets Humans de l’ONU descriu amb paraules commovedores l’impacte dels atacs en la població civil. “Nenes petites, a l’inici de la seva jornada escolar, assassinades d’aquesta manera, amb motxilles tacades de sang: això és absolutament horrible”, afirma.

Divendres 6 de març

Imatges per satèl·lit atribueixen als EUA l’atac a una escola de l’Iran amb 170 morts.

Ni els EUA ni Israel s’han responsabilitzat d’aquest bombardeig, que va quedar eclipsat per l’operació contra el líder suprem del país, Ali Khamenei. Tot i això, un conjunt de proves reunides per The New York Times apunta que l’edifici escolar va quedar greument danyat per un atac de precisió que es va produir al mateix temps que els bombardejos contra una base naval propera operada pel Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica.

El diari, després d'analitzar les imatges, relaciona l'atac amb els bombardejos que les forces nord-americanes van llançar contra objectius navals propers a l'estret d'Ormuz, on hi ha la base de la Guàrdia Revolucionària, situada a tocar de la ubicació de l'escola.

Dilluns 9 de març

El diari iranià Tehran Times publica una portada impactant amb les cares d’un munt d’infants i les lletres “no war on children” seguides de la sentència “murdered by USA and Israel”.

Les cares  són les de les nenes que van morir en el bombardeig d’una escola femenina a Minab, al sud del país. Hi van morir almenys 175 infants.

El diari també publica el missatge: “Trump, mira’ls als ulls”, en referència a les nenes que apareixen a les fotos de la portada.

Van passar sis dies entre el bombardeig a l’escola de nenes i la sospita i després descoberta que havien sigut els EUA els autors de l’atac. Les imatges per satèl·lit no enganyen per més que Trump digui que tot són fake news. Així doncs, ha passat com amb la porqueria que es posa sota la catifa, i, al final, de tant voluminosa, és descoberta. La veritat moltes vegades s’acaba coneixent i deixant en entredit aquells que defensaven la mentida.

Tot i això, aquest crim de guerra brutalment comès contra una escola de primària segurament no comportarà cap problema per als seus autors. Continuaran bombardejant amb impunitat tot el que considerin que ha de ser atacat i fet passar per l’adreçador del liberalisme i l’occidentalisme dels EUA.

Mentrestant centenars de famílies de les víctimes viuran per sempre més amb un buit al cor quan pensaran en les seves filles assassinades. Segurament no ho arribaran a superar mai.

raiadeel83

Com va dir el desaparegut polític Julio Anguita: “Maleïdes siguin les guerres i els miserables que les fan”.

Justament el seu fill, Julio Anguita Parrado, va morir mentre feia de corresponsal de guerra a l’Iraq, durant la invasió del país per part dels EUA i altres països, el 2003. El periodista va morir a causa de l’impacte d’un míssil llançat per l’exercit iraquià a un centre de comunicacions dels EUA, on es trobava.

Un dia després de la mort d’Anguita Parrado, també al 2003, moria el càmera de Telecinco José Couso en l’atac dels EUA contra l’Hotel Palestina. Va ser una setmana negra per al periodisme espanyol i encara és hora que els països responsables paguin per les seves morts.

De fet, vint anys després el periodista Jon Sistiaga, que acompanyava Couso en la seva feina per a Telecinco, va defensar la necessitat d’aclarir qui va donar l’ordre de disparar per, segons ell, “acabar amb la retransmissió en directe de la caiguda de Bagdad i el final de la guerra”.

MrsBrown

D’altra banda, hem de tenir en compte que mai es van arribar a trobar les armes de destrucció massiva que van ser l’excusa de la invasió de l’Iraq el 2003. És a dir, que hi ha guerres comencen amb el pretext d’una gran mentida.  

En aquests temps de guerra, veient massacres com les de l’escola de Minab, segurament augmenten els que pensen que la pau és la millor opció i potser també els que creuen que l’ONU és el mal menor, en el sentit que s’hauria de respectar el que es digui en aquest organisme internacional.