Records olfactius

Diuen que l’olfacte és el sentit que queda més gravat a la memòria, de manera que guardem al nostre disc dur el que olorem durant molt de temps. Això fa que, de vegades, i d’imprevist, una olor ens transporti al passat.

A mi això em va passar fa uns mesos amb una ampolla de colònia fresca comprada en un supermercat. Resulta que la meva àvia en tenia una ampolla guardada a l’armari i jo, de tant en tant, acudia a olorar-la perquè m’agradava molt. Doncs quan vaig olorar l’ampolla comprada fa poc al súper em va transportar a l’època en què l’àvia encara era viva i jo li obria l’armari buscant l’ampolla de colònia per posar-me’n.

Couleur

Una altra olor molt característica que recordaré tota la vida és la d’un producte llevataques que els pares feien servir al taller de teixits de punt (altrament anomenat les màquines) quan alguna peça sortia amb alguna taca. Aquest producte es deia Triqui i recordo que el compràvem amb la mare en una drogueria de Cardona. Quan l’ensumàvem feia una fortor que ens podia deixar mig col·locades i, per això, la mare s’esverava una mica quan ens veia a les meves germanes o a mi ensumant-ne el pot.

Una olor igual de forta la feien alguns retoladors permanents que teníem a les màquines i que jo, de vegades, feia servir per dibuixar lletres en cartrons per distreure’m quan baixava al taller. Era una olor forta que si l’ensumaves durant bastants segons et podia deixar mig estabornida.

L’olor de cada casa és ben característica i, dins d’aquesta, la que fan les diferents habitacions també podria donar per escriure’n moltes línies. Recordo, especialment, l’olor de resclosit que feia el soterrani de Cal Cargol de Vacarisses, la casa on va néixer la mare. Hi baixàvem poc i quan ho fèiem era amb la mare i la tieta Montserrat. No recordo gaire perquè hi baixàvem, però aquella olor em va quedar gravada al cervell.

També recordo una olor dels primers anys d’escola al col·legi de Montmajor. Intueixo que era la colònia que feia servir algun professor i jo l’associava una mica a la inseguretat que sentia en aquella època quan era a l’escola (eren els primers anys i jo era tan tímida que amb prou feines obria la boca). És a dir cada cop que sentia aquella olor em deia: “Ja hi tornem a ser, a l’escola...”. L’olor d’aquella colònia l’he tornat a sentir alguns cops fa no gaire temps i sempre m’ha transportat a aquells anys d’infantesa.

Silvarita

Una altra olor característica de la meva infantesa era la que feia la casa dels meus cosins de Casserres i l’aroma de suavitzant de la roba dels cosins. Era profunda i molt agradable. Aquesta olor crec que no l’he tornada a sentir més, tot i que no m’importaria fer-ho.

L’olor de la colònia Brumel que usava el pare quan les meves germanes i jo érem petites també era molt característica i quan l’he tornat a olorar, segurament en alguna botiga, m’ha transportat directament al passat.

Casa meva s’omplia d’una olor dolcenca quan la meva àvia feia flams. Jo sempre estava pendent d’ella el dia que en feia i en seguia tot el procés amb fascinació. Tenia el privilegi que ella em donava la cullera amb què havia remenat el tupí del sucre cremat i jo podia anar-la llepant fins a acabar-me’l.

Durant la setmana de vacances a l’agost que passàvem a l’Estartit cada any una olor predominava sobre les altres. Es tractava de l’aroma de la crema solar que fèiem servir quan ens exposàvem al sol. De totes maneres, sempre tendíem a cremar-nos més o menys la pell. Recordo la mare que algun any semblava una gamba amb tota l’esquena vermella. Els últims dies que érem a la platja la mare comprava oli solar per intensificar el morè del cos. S’ha de dir que l’aprofitàvem del tot, aquell llamp de sol que queia sobre la platja de l’Estartit.

I fins aquí alguns dels records olfactius que formen part de la meva vida i que crec que tardaré molts anys a oblidar.