L’edat en què vam ser rebels i valents

Érem unes quantes noies de 13 i 14 anys davant la porta del pati de l’institut intentant fent-nos lloc per veure, en un paper penjat, a quina classe ens havia tocat anar aquell segon cicle de l’ESO. De fet, era de les primeres vegades que posàvem els peus a l’institut i ja ens ho jugàvem tot a una carta: algú havia decidit amb qui compartiríem aula aquells dos anys. Quina putada, si no t’hi avenies o si t’havien separat de la teva colleta d’amistats de l’EGB. De totes maneres, l’adaptació seria la millor i única forma de plantar-hi cara.

I així va ser com vam entrar a l’institut i, al mateix temps, en aquell període estrany de les nostres vides anomenat adolescència, que de ben segur ens portaria moltes sorpreses, algunes volgudes i altres no desitjades.

En aquella època, els pares tendien a veure’ns com a éssers canviants i de vegades no acabaven de saber què coi ens passava. Però evolucionàvem a passos agegantats; érem, al mateix temps, adults en formació i nens que ja no volíem ser-ho. Massa grans per a unes coses i massa petits per a d’altres.

Com coi ens ho fèiem per sobreviure? L’afició a algun esport o a la música (ja fos tocant algun instrument o escoltant molts àlbums de grups més o menys coneguts) ens ajudava a tirar endavant. En el meu cas, va ser la segona opció, cosa que, d’altra banda, també volia dir anar a concerts de les meves bandes preferides.

Per a mi era la manera d’oblidar-me per unes hores de qui era a classe (aquella noia tan tímida i estudiosa, o, si voleu dir-ne empollona) per passar a ser algú més entre el públic d’aquells concerts que ens apropaven als nostres ídols.

Aquella època també era amb freqüència una etapa en què no ens agradàvem gaire a nosaltres mateixos, o, almenys, parlo per mi. Sorgien inseguretats. Sovint no ens agradàvem ni físicament ni pel que fa al caràcter. I a sobre, no ens agradava com érem vistos pels demès. O sigui, un bon embolic.

En aquells moments la majoria no teníem gaire clar a què ens dedicaríem quan fóssim adults, segurament les expectatives, el que s’esperava de nosaltres, pul·lulava al nostre costat igual que tantes coses invisibles, però que realment existien.

I ara, torno a parlar per mi, alguns ens hem dedicat a coses que no hauríem dit mai, però que han arribat a les nostres vides amb més o menys encert, amb més o menys vocació.

Un cop passada aquella etapa, segurament molts ens preguntem perquè ens exigíem tant o per què ens agradàvem tan poc, i això serveix per treure ferro a com ens veuen els altres ara.

I, el fet que des d’aquelles aules d’institut ho vam fer tan bé com vam saber, ens aporta tranquil·litat. I que, si ho haguéssim de tornar a fer, segurament ho faríem una mica diferent o, com a mínim, això és el que alguns pensem a posteriori.  

Aquell dia de setembre en què comprovàvem la classe en què ens havia tocat anar ja queda lluny. Lluny queden els somnis, les il·lusions, les pors i les frustracions d’aquella etapa en majúscules, en què vam créixer com vam saber i poder.